Idear la revolta, donar-li cos, fer-la volguda i d’àmplia base.

La primera impressió que vaig tenir dijous el vespre, en treure el cap a l’assemblea de la Plaça de Catalunya, és que hi ha un gran emprenyament, que ara en diem indignació, contra el gran desordre establert imperant, amb voluntat de donar una resposta organitzada, amb nombroses comissions de treball i en un clima tranquil i constructiu.
Hi ha una determinació que la indignació no sigui foc d’encenalls, i que no sigui manipulada per ningú. Hi ha una voluntat constituent, de concretar continguts i propostes que permetin fer front a la perversió en què estan caient les institucions democràtiques i els poders fàctics.

Hi ha també una normalitat important en l’ús de la llengua nostra i un toc d’alerta molt oportú: que no se'ns imposin altre cop interessos centralitzadors com és el cas de les propostes de circumscripció electoral única per tot l’estat espanyol.

Hi ha també un respecte notable per tota mena d’integrants, joves, també més granats, fins i tot –perdoneu-me una petita frivolitat sense malícia- pels immigrants que estan doblement (¿) representats, gràcies als venedors de llaunes.
 
Sí que trobo a faltar, sobretot a les xarxes, més transparència pel que fa a la identitat dels que prenen la paraula, amb una majoria aclaparadora de persones anònimes, sense cara, quan estem reclamant llum. Crec que l’anonimat és una posició respectable, però és un cau de suplantacions i instrumentalitzacions de l’opinió.

Sospito que ningú té cap bola de vidre que permeti veure on menarà tot això. Moviment?, que apunta en Terricabras a la tertúlia de Catalunya Ràdio? No, és una resposta contra la ruïna moral, replica en Portabella. Moviment o crit d’indignació, crec-espero que sigui germen d’una revisió en profunditat de tot el nostre statu quo. Feia falta un bon terratrèmol per fer trontollar tantes certeses i acomodacions.

Dilluns, a la tertúlia de Ràdio Ciutat de Badalona jo apuntava que, paral·lelament a la indignació, cal traçar tot un full de ruta, de gran complexitat com ara esbossaré, si no es vol que els crits es dissolguin com terròs de sucre. Que a més d'impulsar els moviment ètics, solidaris i de transformació individual, hem de dissenyar la forma d'implementar les grans transformacions que cal emprendre. O dit d’altra manera, cal idear la revolta, prefigurar-ne els grans eixos, i com implicar-hi grans majories.
A Barcelona, però amb l'obsessió per MadridVisualitzar la revolta. Del sistema econòmic, de la participació democràtica, de l’ús dels recursos esgotables (com l’absurda combustió del minvant petroli), de l’opressió de pobles com palestina (que permeti el reconeixement del poble jueu, d’acord, Rahola). Regular el sistema financer interior i internacional, fent escac als paradisos fiscals. Condicionant, rescabalant els ajuts financers traspassats a cabassos a la gran banca, nacionalitzant parcialment, si convé. Parant els peus a la desastrosa, per excessiva, urgència d’equilibri dictada per Merkel, quan el més prioritari hauria de ser la recuperació de la demanda.

L’economia no coixeja per la manca de productivitat. Sobreeixim de béns. Sobreproduïm. Hi ha recursos suficients, tal com clama l’Arcadi Oliveras en un desert de rutines i de criteris impermeables. El que cal és posar en marxa mecanismes de redistribució social i geogràfica a nivell internacional que permetin generar una demanda global més estable a llarg termini, apuntava encertadament en JM Cortina ja fa dos anys al seu bloc. Les crisis són de sobreproducció, a penes neutralitzada per les guerres.

És la demanda qui falla! És el repartiment, la redistribució. Caldrà un nou consens sobre fiscalitat. Els mercats ben portats poden ser un mecanisme d’eficiència, d’assignació de recursos en funció dels desigs expressats pels compradors, però tots ho sabíem que calia controlar-los amb corretja curta! I no s’ha fet. El mateix Obama que ens enlluernava va posar les guineus a vigilar el galliner, els empresaris que conscientment ens van precipitar al crac, al front de les principals institucions econòmiques nord-americanes. Que ningú es perdi Inside Job! No té minva!

Però els mercats es mouen amb un horitzó molt miop, no preveuen les necessitats ni els canvis de pauta satisfacció-benestar. Estem passant de posar el cor en el consum desbocat a fruir del temps lliure, la conciliació familiar, la plenitud de la vellesa. I això implicarà canvis molt profunds en la cistella de productes i béns a produir. I en la forma de produir-los, desplaçant el focus del global al local, relocalitzant la producció prop del mercat local, com ens diu Walden Bello.

Perquè si les noves tecnologies ens permeten sobreproduir, el problema (a part que cal qüestionar com produïm) no és tant la reducció o no de l’edat laboral, que també, sinó que rau principalment en com distribuïm la feina, el treball a temps (i sou?) parcial, per exemple. Hem de passar la meitat del pastís laboral que ens estem cruspint als nostres fills, i no pas tenir-los de caritat a les nostres cases!

La qüestió no és la demonització del sistema econòmic i de representació política actual, domèstic i mundial, sinó com crear-ne un altre. I aquí caldrà la implicació de tots, dels de dins i fora la plaça. La tasca és ingent (impossible, utòpica?), reformar de dalt a baix NNUU, FMI, Banc Mundial, introduir quelcom semblant a la taxa Tobin, NATO (amb tot el que comporta de revisar el malbaratament de recursos en màquines de destrucció i sistemes de defensa), UE… crear mecanismes de control, agències de rating de caràcter públic, passar comptes i posar controls eficients a la gran banca, la banca alemanya de Merkel, la City, la 'nostra', i posar fre al brutal deute americà que posa el país més neoliberal sota la bota dels nous banquers, abans jueus, ara xinesos…

O, més radicalment (i paral·lelament?), avançar cap un canvi de paradigma pel que fa al consum i fruïció dels béns, permutant creixement desbocat per reassignació de recursos, reutilització, redistribució, relocalització, en la línia de Serge Latouche. I re-fruïció, afegiria, jo, però això ho podem tocar un altre dia.

I portes endintre, només apuntar dos temes. L’absurditat de la xarxa de l’AVE, gràcies Germà Bel, per obrir-nos els ulls. I la ineficiència en la prestació de crèdits, probablement maliciosa, de molts directors de bancs i caixes, maridada amb la cobdícia de constructors, i compradors-especuladors babaus.

Sempre tornem a l’ètica, dius bé, Portabella, l’ètica!

I si tots ens apropéssim a la plaça, ni que sigui perquè ens llancin algun merescut tomàquet?